29 DE SETEMBRE DE 2017

29 DE SETEMBRE DE 2017

 

A través de la finestra oberta veig passar gent de bon matí. Uns van en una direcció, altres caminen sense rumb. Cadascú segueix les seves obligacions, però cap d’ells persegueix el seu somni o mira de trencar el destí. Ningú s’equivoca, ningú es perd enllà dels camins coneguts. Les cares no són alegres, algunes encara no s’han desvetllat. Es mantenen adormides no a causa de la son sinó de mantenir-se fora de la vida. No hi puc veure cap somriure, alguna rialla o una minsa expressió d’il·lusió. Com animals que caminen cap a l’escorxador, els joves de les vuit del matí sembla que van a morir.

L’expressió facial i del cos diu molt de les persones. Ens informen de l’individu, de l’estat de l’ànima que arrossega, de l’alimentació que pren i dels diners que guarda sota el matalàs. Però quan observes quatre, cinc o sis persones pots deduir les característiques de la comunitat. El que percebo a través de la finestra oberta no m’agrada, em disgusta i m’angoixa. Noto com la pressa, els nervis a flor de pell, la ràbia, la tristesa i ganes de córrer és només l’avantsala de la mentida, l’engany i la humiliació. Els joves caminen capcots, els adults es mosseguen les ungles dins al cotxe i toquen el clàxon a la mínima oportunitat i no hi ha gent gran perquè encara fa massa fresca.

De cop, passa un adult parlant amb el telèfon. Va recte, estirat i planxat. Camina amunt i avall a l’altra banda, gesticula amb la mà que li queda lliure i mira arreu. Vol ser vist, desitja que els transeünts es pensin que és important, dóna lliçons a viva veu. No deixa de fixar-se en si el miren, li agrada i flirteja amb l’arrogància. Actua i representa una funció del carrer cap a un món que l’ignora. El que no sap és que a mi em produeix llàstima, pena de la de debò. Si necessita ser reconegut pels altres és que el seu interior és ben buit.

Darrera seu una dona és passejada per tres gossos ensumadors. Va per totes bandes tractant de no caure. Vesteix de qualsevol manera, bruteja i fa massa dies que no es tenyeix el cabell blanc entortolligat. Estima al seus animals, se li nota que prefereix l’amistat canina que la humana i no li ho puc retreure. A primera vista no t’hi acostaries i sembla que ja endevines quina ferum l’envolta. Els gossos l’estiren cap a l’home egocèntric i ella els deixa fer. Ell es gira en notar que els animals el flairen dels talons cap als turmells. Fa una ganyota de fàstic que intimida la dona la qual tracta de desfer-se del gest humiliant i altiu de l’home. Ella es tomba mirant a terra i segueix el seu camí lluny, ben lluny.

Feia temps que no havia vist una escena tan clara i vident. A ell no el conec i ja em produeix rebuig, a ella no la coneixia i em provoca tendresa. Em revé una pregunta: qui ens hem pensat que som per menysprear als altres d’aquesta manera? La resposta és ben clara: mentre la dona és feliç malgrat tot, ell sempre serà una ànima amb pena. Qui desitja, qui fa el que sigui per assolir reconeixements de mentida, qui es creu vencedor… Ja ha perdut.

Assegut mirant enfora veig com la terra gira i gira. El sol despunta i la gent que camina ha marxat i només es veuen cotxes. El dia neix i mor en l’artifici. Jo seguiré mirant, analitzant i equivocant-me fins que algú em tanqui la finestra i corri la cortina.