02 ag. 3 D’AGOST DE 2018
“(…) Baixem pas a pas de les muntanyes al pla. Que el nostre retard sigui com el del sol, quan durant un breu moment s’atura sobre la línia que divideix nit i dia, quan el món està agraït per la seva llum. Ens afanyarem com el matí, ens demorarem com el capvespre”. Fragment del diari de Henry David Thoreau del dia 11 de juliol de 1840.
El dia s’ha anat escurçant des del solstici d’estiu. La força de l’astre disminueix lentament i redueix la seva presència entre els homes. De manera imperceptible, es va acomiadant de nosaltres mentre ens llança l’energia que li roman amb més ímpetu que mai. El sol és savi, antic i dona a cada edat allò que li correspon. Entretant, la nit engoleix cada fragment de temps que el sol abandona i escampa la foscor fins als límits mateixos de la vida. En ella, l’amor, el misteri i la calma hi troben un refugi prou digne i silenciós. No hi ha confessora millor que la nit espessa la qual podríem arribar a mastegar de tan densa com es fa present i invisible.
Invisible també és el pas del temps. Les senyals les trobem al nostre voltant, però som una raça incapaç de veure-hi més enllà del nas. De la mateixa manera que el sol es retira i la nit avança, la nostra vida es va acabant i la mort s’atansa. Prepara la moneda perquè el barquer de Caront ja ha partit des de l’altra riba. Però tenim encara la possibilitat d’envalentir i embravir l’Aqueront per tal de frenar-lo. Potser el nostre període de temps serà el mateix, però la percepció serà més ample, lenta i profitosa:
Baixem pas a pas de les muntanyes al pla… perquè es fa imprescindible deixar de viure com a déus a les altures.
Que el nostre retard sigui com el del sol… que mai abandona la vida i sempre dona escalf.
Quan durant un breu moment s’atura sobre la línia que divideix nit i dia… i ens decora bellament el paisatge de colors rogencs, taronges i sanguinolents.
Quan el món està agraït per la seva llum… per la seva vida, força i pel seu exemple.
Ens afanyarem com el matí… ja que la vida és massa curta.
Ens demorarem com el capvespre… quan haguem après altra vegada que és la vida i com cal viure-la.
Quan la humanitat davalli de nou a la saviesa de la natura i els seus cicles, el nostre pas per aquesta vida serà tan etern com el vent, l’aigua, l’aire i el foc. I llavors ningú plorarà per nosaltres perquè haurem viscut sincerament i genuïnament fins la bella i embriagant posta de sol.