03 febr. 3 DE FEBRER DE 2017
Cau, amagatall, lloca, niu, refugi… qualsevol d’aquests noms s’adiu al nou espai claustrofòbic del qual disposo. He de dir, per ser honest, que fa olor de resclosit, d’humitat, de pedra, de calç i d’antigor. Ho valoro, m’agrada i en gaudeixo malgrat és fosc, de sostre baix i terra vell. Quan m’enfilo pels graons he de vigilar de no caure ja que no n’hi ha cap d’igual. Alguns fan panxa, d’altres estan desencaixats i, fins i tot, es queixen i grinyolen. A mesura que arribo al segon pis, noto com l’escala es va estrenyent i la sensació d’estar comprimit em perjudica. Sembla que em costi respirar.
Tot està en penombra. No puc veure gaire res i arribo com puc a la porta antiga del refugi. Busco el pany i fico la clau la qual sona un xerrac poc fet servir. Giro la clau i entro en un intent de passadís que no ha arribat a ser gran. Algunes de les rajoles es mouen al meu pas. De ben segur que els veïns de sota, en el cas que n’hi hagi, sabran de la meva arribada. Giro a l’esquerra i entro al meu reducte. Obro la petita finestra que dóna la llum que pot. Miro a través dels vidres i veig intents humans d’esdevenir persona. Cotxes que passen, campanes que avisen. Tot el que puc fitar és rierenc i cel. També algunes teules i una antena a punt de cedir a les bufetades del vent. Vell, és barri antic.
M’assec al coixí de la cadira i amb la fred penetrant a l’estança em poso davant el paper en blanc. Agafo el bolígraf i em torno a mirar el cel. Només blau i llum. Quedo embadalit mirant enlaire. Passen els segons, els minuts. Quan torno en sí prenc consciència que ha passat més d’una hora. De primeres, em puja l’angoixa pel pit i cap al coll. El cor accelera i una fredor glaçada surt pels forats de la dermis capil·lar. He anat al meu cau a escriure i no he ni fet el gest de posar la tinta sobre el paper. He perdut un temps preciós i em maleeixo els ossos.
Decideixo marxar a casa i quan tanco la porta i davallo pels graons, la ment inicia una dansa frenètica que em deixa estabornit. Tot d’imatges es projecten a dins i visualitzo situacions, idees, fets, paraules. Surto al carrer. Començo a caminar i apareix un fil conductor que lliga tot el que abans se m’havia aparegut, talment com una aparició mariana. Veig la pel·lícula completa en versió original mentre avanço en el camí. Me n’adono que tinc la història al cap com si d’una llambregada hagués sortit. Em tenso i voldria tornar enrere, pujar de nou les escales, tancar la porta i obrir la finestra de bat a bat. Prendre paper i bolígraf. Escriure tot el que tinc, em desborda i quasi se’m fica a la punta de la llengua. Però no ho faré. No.
Badant mirant al cel he composat, sense premeditació, una història bonica, senzilla i tendra. Creia haver perdut el temps, però contràriament he guanyat vida. Distret en el blau canviant, la ment es relaxa i forja més aventures de les que sóc capaç d’absorbir. Mirant el cel he escrit la història de la meva vida, ara només queda la mecanografia.
Per si un cas un dia em veieu sol, assegut sobre una pedra o mirant per la finestra, no em destorbeu, ja que podríeu trencar una aventura extraordinària o qui sap si la meva propera vida.