3 DE MARÇ DE 2017

3 DE MARÇ DE 2017

 

Fa algunes setmanes recordava la celebració del Samhain, una festa religiosa celta que coincideix amb la fi de les collites i l’inici del temps fosc. Ha estat un període d’obscuritat, de fred dura i de gebre. Uns mesos de repòs de la natura els quals són del tot necessaris, com una mena de dejuni de la terra. Els beneficis de la hivernació són extraordinaris i, per tant, no hem de faltar al respecte a l’hivern, no l’hem de menysvalorar. Ell és l’autèntic combustible que permet engegar el motor el qual, si pares bé l’orella, ja pots sentir a la llunyania. S’aproxima, s’acosta, es palpa i es respira.

Aquests últims dies de travessia pels boscos i pels camins m’han regalat l’inici del temps de claror: brots verds, fulles noves i tendres, flors petites i diminutes que alcen el cap al cel acompanyades de multitud d’ocells, els quals les acompanyen amb sons de pentagrama i un sol que arriba amb més intensitat i intenció. La mort, la letargia de l’hivern ens han regalat el naixement i explosió de la vida. Dono gràcies a l’hivern, de tot cor.

Pel què fa als humils humans –som ben poca cosa en comparació a aquest prodigi– hem oblidat les estacions. No les que fan referència al calendari, sinó a les interiors. Ens pensem que vivim en un estiu etern i ens comportem de forma disbauxada defugint del compromís amb un mateix i amb la societat. Ens trobem fent equilibris arran d’un precipici profund creat de falses aparences, escassa reflexió i eufòria descontrolada. Hem deixat, vés a saber on, la capacitat de reflexió i introspecció a la qual la natura ens convida en temps de foscor. Preferim posar llum sinó n’hi ha prou, ens maquillem si hem passat una mala nit, ens comprimim en una faixa si hem menjat massa i fem veure que res del que passa al voltant ens preocupa. Ens posem davant d’una càmera i actuem per un món que no ens mira i una gent que no ens entén. Ens autoimposem que res ens fa mal, preferim mentir abans que acceptar la realitat i ens tapem les vergonyes abocant munts de fems sobre el cap de turc de torn. El que no sabem és que els fems són l’adob dels brots els quals alimentaran a les bèsties. I la penúria augmentarà. No som capaços de comprendre que ens cal…

Aturar-nos.

I després seure en un racó assolellat. Deixar que ens acariciïn els rajos del sol i que el vent ens espolsi l’energia negativa. Hem de pensar en nosaltres, refer camins i pons, i ser crític amb un mateix. Seguidament, ens hem de perdonar i ens cal demanar perdó. El que arribarà després és un estímul per fer-nos millors, per esdevenir una ràfega d’aire nou. La individualitat egoista, la màscara de la mentida, l’autoengany i la feblesa per afrontar la realitat són només exemples d’eines que utilitzem per seguir endavant d’una forma errònia i resseguint el penya-segat. Aprofitem que la natura és sàvia, que ens marca el camí i hivernem per tornar a brotar en una nova primavera interior.