30 juny 30 DE JUNY DE 2017
Les formes ens enganyen, les aparences judiquen inoportunes. Com en la majoria de les coses, la tendència habitual és la de quedar-se en la superfície. No aprofundim, no ens agrada penetrar en la substància i nedar-hi com ho faríem dins l’aigua del mar. Per aquest motiu perdem grans oportunitats i, mentrestant, malauradament, el temps s’escola ferm pel desaigua.
Com deia H.D.Thoreau “tinc la impressió que els assumptes quotidians, malgrat la prominència que els hi concedim a les nostres vides, estan més lluny de la realitat que les creacions de la imaginació.”
Cada vegada estic més convençut que l’home està perdent la seva humanitat per entregar-se a la indústria vital o a la mecanització de l’existència. Són engranatges inconscients d’una voluntat etèria contrària a la llibertat, a la crítica i a la bellesa. Tan sols són números. Quantitat. Som més o menys bons en funció de la producció diària que som capaços de generar. Aquest es el camí enganyós i ridícul pel que transitem sense adonar-nos del perill que correm: caminem entre roques soltes arran d’un barranc o com un funambulista inexpert travessant els edificis de cornisa a cornisa. El perill no rau en caure sinó a la manca d’equilibri i al desconeixement del que estem fent. Emerson deia que “les màquines demostren moltíssim dels seus encarregats. Mines, forges, molins, cerveseres, ferrocarrils, bombes de vapor, instrucció de soldats, instrucció de policies, normes de tribunals o normes sobre responsabilitat de comerços alcohòlics han intervingut per donar una regularitat mecànica a tots els hàbits i accions dels homes. Una màquina terrible s’ha apropiat de la terra, de l’aire, dels homes i les dones, i ni tan sols el pensament és lliure.”
Des del meu punt de vista, compartit amb molts, només la imaginació, la fantasia i el mite són les armes de les quals disposem per a la nostra salvació. El filòsof de moda actual, Byung-Chul Han, apunta a l’agonia de l’Eros “que imaginar és impossible en un món de sorolls, consumista, hiperactiu i materialista.” Patim un bombardeig constant d’informació, vivim estressats i els nervis viuen a flor de pell. I el pitjor de tot és que cada vegada dormim menys. I no és una bestiesa ja que el somni (eina bàsica de la imaginació) té cada cop menys espai i es veu limitat i proper a la mort. No dormim prou temps com per deixar fluir els nostres somnis. Estem inserits en un moment de crisi humana i com diria Einstein: “en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement.”
En un grapat de Lluna és una defensa del món de la imaginació, de la fantasia a través del mite, el mite de la Lluna. Des de sempre hem sorgit de l’obscuritat gràcies als contes –contes de fades-, un món irreal es converteix per a nosaltres en la salvació. Deia Ana María Matute en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia Espanyola de la llengua, titulat “En el Bosque”: “No desdeñemos tanto la fantasía, no desdeñemos tanto la imaginación, cuando nos sorprenden brotando de las páginas de un libro trasgos, duendes, criaturas del subsuelo. Tenemos que pensar que de alguna manera aquellos seres fueron una parte muy importante de la vida de hombres y mujeres que pisaron reciamente sobre el suelo y que hicieron frente a la brutalidad y a la maldad del mundo gracias al cultivo de una espiritualidad que les llevó a creer en todo: en el rey, en los fantasmas, en Dios, en el diablo…”
Malauradament, hem deixat aquests contes de fades com a històries per a nens. Tolkien ja assenyalava que se’ls associa a la infància només perquè entre els adults ja no està de moda, els han “apilonat com a mobles vells a l’habitació dels mals endreços”. Però allò fantàstic o mític és una cosa que poden seguir els nens i els adults perquè ofereixen experiències per les quals mai han passat i, per tant, més que comentar la vida ens introduïm dins seu. És com dir que un caramel no pot agradar a un adult perquè torna boig a les criatures.
Que ningú s’enganyi. En un grapat de Lluna són dotze contes, però no són per a nens o adults, sinó pels que volen fer un intent de retorn al món de la imaginació. El seu llenguatge és aparentment senzill, sense paraules complicades, sense mots impronunciables. Crec fermament que el llenguatge no pot ser una frontera i, per aquest motiu, els contes són més importants pel que diuen que no pas pel com ho diuen des d’una visió morfològica o de sintaxi. Per intentar arribar al cor ens cal lleugeresa, ens fa falta flotar, lliscar i fluir.
En un grapat de Lluna és una defensa de la imaginació i el món de la fantasia en un entorn deshonest, corrupte i mentider. A través dels contes viatjarem des del sofà fins al Bhutan, la Xina, Roma i molts altres llocs. Coneixerem sers mitològics i d’altres de carn i ossos els quals pateixen i són feliços igual que nosaltres. Tot plegat amb la Lluna com a espectadora, protagonista i com a mirall de la humanitat. Una excusa per tocar la deessa de ben a prop. Comencem el viatge a través del mite?