30 DE MARÇ DE 2018

30 DE MARÇ DE 2018

Firenze, 26 de març de 2018

Hi ha una sola cosa que és superior a les meves capacitats: una vida rutinària. El temps que tenim a la nostra disposició és massa preciós com per deixar-lo anar riu avall, i el malgastem amb preocupacions irreals, dificultats falses i presumptes necessitats. Capítol a banda es mereix el Narcís que reposa en el nostre interior –en la mesura que cadascú de nosaltres li hagi volgut donar–.La vanitat, l’arrogància, l’ego, la superioritat, les lliçons donades sense permís i l’autosuficiència són enemigues de la llibertat. I són el resultat de no estimar-nos a nosaltres mateixos, d’una autoestima fràgil i de requerir de manera contínua reforços externs en forma d’afalacs, cops d’assentiment a l’espatlla o aparèixer als mitjans de comunicació –el que ho poden assolir. Tota aquesta necessitat d’autocomplaença és resultat de la rutina, és a dir, de la manca d’estímuls diaris en la quotidianitat. Els mals de la nostra societat de la velocitat i la immediatesa són persones fràgils –de cos i esperit– les quals reclamen atenció com ho faria el nostre animal de companyia. No hi ha comportament “humanoide” que no em resulti més patètic i més inhumà. És evident que tots i cadascú de nosaltres necessita reforços positius, il·lusions, objectius i esperances, però no em referia a això exactament sinó més aviat als qui són addictes a ser reconeguts, reverenciats i de falsa modèstia estulta.

Pel que fa a mi, algunes vegades necessito sortir de l’entorn habitual per sentir-me sol en carrers desconeguts. Em fa falta marxar corrents a respirar aire nou, a deambular entre persones mai vistes i palpar la soledat. Sortir de la comoditat se’m fa imprescindible ja que el temps es fa més lent i puc pensar, avorrir-me i passar hores al llit en comptes de fer cua durant desenes de minuts per entrar en un museu farcit d’ànimes que no saben perquè els hi ha portat. Prefereixo caminar, fer el badoc davant un riu, veure la gent passar i sentir com el temps s’escola de felicitat. Puc assegurar-vos que després de cinc dies a Firenze no he visitat més que una sola església –l’única que em tenia certament intrigat– i només he passat pel davant dels llocs emblemàtics. Alguns pensareu que és una pèrdua de temps i diners, però com no vaig sobrat de caps dels dos podreu entendre què té més significat i importància per a mi. He caminat lent camí de Bellosguardo on hi transcórrer el meu darrer llibre –no finalitzat–, per Arcetri i l’observatori astronòmic i per carrers que no surten a les guies turístiques. Aquesta és la gent que vull conèixer, la ciutat de les persones vulgars i corrents com jo. La història la fan les persones: les que llauren els camps, les que netegen els carrers i buiden les papereres, les que ens posen el plat a taula, les que escriuen llegendes i tota la resta de coses que alguns troben vulgars. Sense totes elles no hi hauria tampoc els personatges rellevants ni els famosos de tercera.

He aprofitat els temps malgastant-lo, llegint les cartes del jove poeta John Keats i escrivint durant hores. Algú podria pensar que no em calis viatjar per fer-ho, però en el meu cas s’equivoquen; no és una necessitat, és la vida concentrada, és l’aire, el menjar i l’aigua. És la pura essència de l’ésser humà. Però defenso que no cal marxar lluny, sinó prop de casa just al girar per la cantonada. Podem sortir a cent metres o a deu quilòmetres, tan li fa. El que ens cal és rumiar, posar en ordre les nostres coses, reposar, fer bullir l’ànima i desitjar la humilitat en una natura esgarrinxada, desfeta i a punt de fer fallida. Per aquest motiu la imaginació és l’única via d’escapament que encara no ens han aconseguit robar la màquina monstruosa de l’economia. Mai ens podran robar els somnis, però podeu estar segurs que ho intentaran. Somiar no costa diners, amb tot quan siguin capaços de demanar-nos una moneda a canvi d’un somni només hi haurà una única resposta: el repòs etern. Som amos i senyors de la nostra imaginació i ens cal lluitar amb ella i per a ella. Si us manca la imaginació podeu optar i lluitar per ser reconeguts, cercar la fama i l’eternitat, però aquestes coses no et pertanyen a tu ja que te les donen les altres persones. Cauràs Igualment. En canvi, pots decidir llegir, escriure, pintar, sembrar, cuinar, netejar, recollir o pregar, però fes-ho per a tu i sense esperar res a canvi. Només obtindrem la satisfacció de la felicitat, de l’amor… d’una vida que ha valgut la pena. Deixeu pels altres les estàtues, la premsa, el nom en una placa d’una carrer i la superioritat fictícia. Creieu-me: ells i elles també passaran a ser oblidats, a ser cendra i pols. Són dues maneres de veure això que en diem vida. Jo he triat la imaginació…

–Què és la vida? –em va preguntar.

–La vida és un misteri –li vaig respondre.

­–I què és un misteri? –va insistir.

–Un misteri és tot allò que ens acompanya al llarg de la vida; un petit secret dins de cadascú.