31 ag. 31 D’AGOST DE 2018
Santuari del Far
No sé què passa per la meva ment. La tensió, l’estrès i la rancúnia són massa presents en l’ànim i em provoca l’enuig constant. Quelcom que encara no comprenc, em porta a enfadar-me, a utilitzar l’odi més obscur contra tot i tothom. Per aquest motiu, desitjo que aquest refugi espiritual i físic em doni alguna resposta i canviï el meu estat de desorientació.
La soledat i el nou context mig salvatge m’han ajudat a calmar-me un xic. Poc a poc retorno al meu jo, però encara no és el més pur i transparent. Tot el que em fa fora del camí i em causa turment haurà d’anar sortint de la meva vida sense precipitació, però amb pressa. Veure’m que ens depara la nit.
Sento tronar a la llunyania, prop de l’aigua del pantà. El vent bufa fred, els arbres es preparen per a la tardor. Aquí dalt el clima és diferent, més humit, fresc i canviant. Potser és que a les altures les coses del temps van més de pressa i em pregunto si també passa el mateix amb els temes emocionals. Crec poder afirmar-ho, però porto poques hores aquí dalt per estar-ne del tot segur. El que si puc dir amb seguretat és que la vida canvia de freqüència, varia de cop i flueix amb normalitat salvatge. Viure a la ciutat és morir a cada pas, amb cada segon que transcórrer, per cada preocupació i amb totes les inspiracions nervioses. Asseguro que viure lluny de la ciutat és vida, la resta és un intent de no morir ofegat. La ciutat és enemiga de la vida veritable –quan em refereixo a la ciutat no ho faig en referència a una acumulació de gent, sinó a un estil de vida concret.
Em pregunto si seria capaç de fer el canvi veritable del meu poble –ja una ciutat– cap a un entorn més pur i autèntic. Però llavors la meva ment busca totes les excuses possibles, els entrebancs necessaris i les confusions certes o inventades. De cop, tot lliga i em té aferrat. M’atura la por, el temor a deixar uns existència suposadament còmode a la qual estic acostumat, però sé també que les costums no són veritats sinó tan sols comportaments repetitius els quals no han de ser bons per força. Simplement, assumim com a nostre una actitud panxacontenta, vaga i anihilant. Els humans som una espècie absurda capaç de fer cada dia allò que li fa mal… una vegada i una altra estúpidament. Jo vull canviar-ho i trobar el meu estany, el meu refugi i un nou camí com ho va fer el mes amic mort de Concord. Busco la força dins i fora de mi, però a hores d’ara no l’he pogut trobar, però sé del cert que arribarà en el moment que menys m’ho esperi.
Els savis diuen que el més important és el camí i no pas el lloc on volem arribar. Crec que així serà i desitjo que la mort o l’oblit no m’atrapin abans d’hora. En tot cas, la Natura decidirà.