4 DE MAIG DE 2018

4 DE MAIG DE 2018

El vaivé de les ones de mar, la tranquil·litat d’un matí fred i ventós sobre la sorra i la necessitat de posar en ordre el calaix dels sentiments, possibiliten una llarga estona de reflexió. Potser l’entorn ho afavoreix molt més encara incrementant la sensació de soledat, d’aïllament. Tan sols estic envoltat de milions de grans d’arena fina, de la immensitat del cel gris a punt de precipitar-se; vaig ple fins dalt d’abandó, de necessitat d’eliminar pell morta i purgar misèries desades a dins. Llavors em plantejo el motiu pel qual posem en pots de vidre els patiments, els conservem i els hi posem etiquetes abans de desar-los a la lleixa de l’inconscient. És evident que els patiments ens revelen els aferraments i les afeccions; simplement, allò que ens importa i preocupa, però guardar-los no ens fa cap bé. Seguint el fil de la memòria, he considerat oportú buscar dins el budisme el concepte de sofriment. En aquest sentit és important tenir en compte que la tradició budista afirma que TOT és dolor: el fet de néixer, la vellesa, la malaltia, l’angoixa, la misèria o no assolir els nostres objectius. Precisament, el nucli fonamental d’aquesta filosofia ens diu que el desig i la ignorància són l’origen del sofriment. El desig ens obliga a tenir; cada cop volem més i més coses i, per tant, ignorem que res del que tenim ens fa feliços, ni calma la gana o l’ambició perniciosa. La manera que tenim per a eliminar el sofriment és doncs l’absència de desig i dolor, però no és un camí fàcil. Només essent conscients de l’origen del patiment, mantenint-nos lluny dels desitjos, amb la veritat feta paraula, la moral, l’ocupació digna, amb l’esforç per reprimir-nos i tenir bons pensaments… serem lliures; serem llum o Nirvana.

Siddharta Gautama, el conscient o l’il·luminat, ens diu que hi ha dos classes de persones­: les que segueixen patint i les que diuen prou. Hi ha un seguit de gent que necessita patir, criticar i viure en la batalla. Gent que discuteix, maleeix i s’enganya quan no reconeix que els seus improperis són el mirall de la seva ànima; és el reflex de la seva misèria i personalitat. El que critica, es critica a sí mateix. Per altra banda, existeix un altre grup de persones que ha decidit deixar de sofrir: diuen el que pensen, són conscients de la seva realitat, no ambicionen, es mantenen fidels al seus criteris i res del que els passi els destorba. Són silenciosos, resilients, meditatius i veritables, però el camí de la il·luminació no és fàcil, bonic o senzill. Al llarg del trajecte topem amb dificultats, dubtes, errors i dits acusadors. Només ens salva saber que aquells que ens assenyalen ja no tenen la capacitat de preocupar-nos o fer-nos sentir malament. La seva força –si algun dia n’han disposat d’alguna– s’ha acabat.