4 DE NOVEMBRE DE 2016

Comencen ara els dies de boira, jornades que es fan palpant les cantonades i arrufant el nas per intentar endevinar el que hi ha darrera l’espessor. El cervell es posa en tensió ja que la manca de visió ens situa davant mil i un perills inexistents. No sabem si algú ens mira, desconeixem si ens acostem al camí o, al contrari, ens n’allunyem. La resta dels sentits es posen a funcionar desesperats, però de res serveixen ja que ens enganyen i acabem marejats, perduts i amb la por al cos. La boira ens aclapara i és mal averany.

Jo, en canvi, entenc la boira com un tel efímer o una porta encara per obrir. No em fa por, ans al contrari, penso que darrera m’hi esperen coses magnífiques. Podria ser que fos el paper d’embolicar el qual guarda un regal bonic o el llençol de cotó que m’abriga al dormir. No ens agraden les sorpreses, volem el control de tot i això elimina la joia del cor. Al final tot depèn de quin filtre utilitzem: el valent o el poruc. Vivim amb la por enganxada a la pell i el temor que allò que desconeixem o que no veiem serà perjudicial. Per això posem llum artificial arreu, bombetes d’alta intensitat i anem pel món amb aparells que ens guien per satèl·lit. Quantes bajanades, quina quantitat d’esforç que hem llançat en va! El misteri de l’existència rau en allò que no sabem, que no veiem i no sentim. Alguns en diuen fe.

Seria millor deixar que les coses flueixin amb llibertat com el riu que mor dins el mar?

Seria més beneficiós oblidar el temor i obrir el cor?

Seria més complaent relaxar i calmar la nostra ment?

Em temo que sí.

En el moment que brota la boira hauríem de sortir corrent per ficar-nos-hi a dintre. Trencar els llaços que ens aferren a la rutina i deixar que el destí ens sorprengui. Quina vida més bonica… T’hi arrisques?