5 DE GENER DE 2018

5 DE GENER DE 2018

Fa cosa de setmanes que emprendre el camí resulta complicat. Hi ha dos tipus de problemes: el interiors i els exteriors. Dels primers no en puc parlar massa ja que cadascú té els seus i cap és exportable, però tot i així de ben segur que trobaríem algunes coincidències. La primera és la mandra o la peresa i és que al llit o al sofà s’hi està molt bé. La segona el temps, la temperatura. És evident que l’hivern és fred (tot i que cada cop menys) i sortir al carrer ha de ser per una qüestió obligatòria i irrenunciable. També el dia es fa més curt i la foscor no sol ser una bona companya per a les persones no iniciades. La tercera podria ser la poca necessitat de fer exercici i no ser conscient que moure el cos és quelcom indispensable per a la bona salut. En termes generals, les excuses no van gaire més enllà d’aquestes generalitzacions les quals cadascú de nosaltres varia en forma i importància.

Llavors ens trobem amb les exteriors. Alguns podríeu pensar que la temperatura, la llum o el clima són elements exteriors, però us asseguro que són simples interpretacions humanes i que tot depèn exclusivament del grau de motivació pertinent. Així doncs, anem a anomenar les dificultats externes amb les quals un caminador veu irrealitzable el seu propòsit: les tanques i les barreres. D’una manera alarmant he anat comprovant com cada cop més es posen barreres a la natura, als camins de tota la vida. L’altre dia anava rumiant pels corriols de sempre immers en els meus pensaments quan em vaig ensopegar amb un filferro prim el qual em va fer caure. No m’hagués imaginat mai que algun propietari amb poques llums decidís posar-me un parany. La sorpresa va ser major quan vaig alçar la vista i el color de metall gris brillant semblava haver brotat com en un malson. Metres de filaments en línia recta m’envoltaven i em vaig sentir empresonat com una animal de zoològic. De ben segur, que algun ésser m’observava encuriosit des d’algun mirador amagat i es reia de mi o intentava llançar-me el menjar guardat en d’alguna paperina. No em va resultar senzill escapar-me i em vaig haver d’arrossegar entre uns arbustos i per sobre la pinassa. Em sentia marejat i amb un mal de cap inesperat. Els nervis i la claustrofòbia no són sensacions boniques quan s’experimenten i molts menys a l’aire lliure.

Aixequem tanques per protegir elements efímers com ara el sembrat o el jardí. Fem de la propietat privada una quimera, una bogeria. Hem posat murs als rius, tanques a la terra, persianes a l’aire, cortines al sol. I el pitjor de tot és que també posem sempre barreres a les sensacions, als pensaments i als sentiments. No anem pel camí bo. I és qualsevol dels camins que prenem no ens duran a lloc, a l’objectiu sinó a un entrebanc en forma de cadenat. El dia que els humans deixem fluir la natura i a la nostra ànima serem una mica més feliços.