5 DE MAIG DE 2017

5 DE MAIG DE 2017

A pocs metres seguen l’herba tendra. Fa olor a saba dolça, a mort recent. El camps del costat, de formes impossibles, es mouen al vaivé d’un vent que bufa tan sols per contemplar la dansa. A la llunyania, parelles de pardals es busquen, flirtegen i es donen amor per tota la vida. El camí que segueixo de sorra fossilitzada no m’ha de portar enlloc, no té cap destí ni cap principi. Tan sols és un camí de rodalies el qual es manté en l’anonimat forçat per la indiferència humana. A les vores, floretes liles tracten d’aixecar el cap quan el capvespre els lleva la força. D’altres plantes desordenades, malves, blat escapolit de la tanca, ginestes i roselles acompanyen el sender sense saber ben bé en quin sentit ho fan.

Passejo en silenci. No hi ha sorolls humans, artificials i mecànics. Precisament, camino lluny de qualsevol rastre i figura humana. No és que em facin cap mal, però en el passeig tampoc em fan cap bé. Recórrer senders antics, vells i arraulits a l’ombra de les amples vies enquitranades és un plaer proper a la meditació. La soledat és imprescindible en els nostres temps. La reflexió indefugible.

Sense adonar-me’n he enfilat un turó lleuger, gairebé imperceptible. No he hagut d’esforçar-me ni he notat més fatiga de la normal. He estat guaitant el cel, aixecant la mirada fins on els meus binocles fets de retina són capaços d’ajustar. Badant d’aquesta manera, he arribat al capdamunt d’una falsa muntanyeta. Ella es creu un pic alt i formós. Es manté altiva, ferrenya i no tinc ganes de fer-li la guitza així que callo, prenc una pedra per seient i descanso. Un arbre em priva la vista i he de fer un canvi de posició. Es presenta davant meu la plana i unes muntanyetes de debò al fons. Intueixo el riu a l’esquerra. No el noto ni el sento, però sé que deambula entremig dels pollancres i arbres de ribera. De fet, són ells els qui m’avisen de la seva presència. Em lamento del descuit i el saludo amb un moviment de la mà.

La llum s’esgota i perd força. Veig al fons habitatges amuntegats, adolorits, cansats i farts de viure. No m’hi entretinc. Llavors em torno a fixar en el cel i l’horitzó. Mil i una tonalitats de gris s’escampen arreu. Algun bocí de blanc tracta de donar un toc diferent, però se l’engoleixen en un tres i no res. No són núvols alts, sinó allisats i endormiscats. No sembla que tinguin ganes de moure’s. La visió és formidable i llavors recordo temps antics, d’infant. Sento de nou a la pell l’emoció d’un jorn de pluja i el retorn a la vida de bruixots, cèrbers i gnoms. Reprenc la lectura d’un llibre minúscul de rondalles farcit d’imaginació i fragàncies. Desitjo el retorn a la infància, però m’estimo més el món irreal, aquell que dorm dins la nostra ment innocent. La realitat és massa aspra i té gust a suro. La vida en el món imaginari, on els mites es poden tocar, se’m fa més atractiva. No podria parlar amb els núvols, els arbres o el riu en el món dels adults descreguts.

Una gota em cau al mig del front. M’avisa que les seves companyes li van al darrera i li’n dono les gràcies. No hi ha res millor que un bany de pluja de primavera sota el mantell del capvespre. Deixo que l’aigua em colpegi suaument i m’acariciï. Quan em sembla que en tinc prou, m’aixeco de la roca i enfilo el camí que fa baixada. No sé on em durà aquesta vegada, però deixaré que em sorprengui. La pluja s’enutja i cau amb més pes i força. Sense cap altra opció segura, em refugio sota un antic arc de pedra molsosa. M’assec sobre uns troncs esberlats i tanco els ulls. Sento com olora la terra i com s’humiteja el cos. És una meravella indescriptible.

Quan deixa de ploure em disposo a arribar a casa. És un altre refugi, però no tan còmode com l’antic pont. Començo a veure persones, cotxes i demés ferralla, però tinc l’avantatge de viure on s’inicien les cases i em tanco ràpid per no perdre les aromes de la llibertat. És un claustre obligatori, però també l’únic racó construït on em sento a gust. Descanso, em ve la son. Tan sols em manté viu el desig i l’ànsia de l’aventura que m’espera l’endemà a través de camins els quals fa anys que no trepitja ningú.