05 oct. 5 D’OCTUBRE DE 2018
El principi d’una història
Per primera vegada en molt temps he pogut percebre com el dia s’ha escurçat. Encara no són les vuit del vespre i la llum ja s’ha amagat rere les muntanyes suaus i arrodonides de les afores. Cada any passa el mateix i, sense previ avís, retorna la sensació de tardor com un vell amic a qui fa massa dies que no veies. I no passa per casualitat sinó més aviat de manera premeditada per forces desconegudes que no he fet l’esforç de conèixer. No és culpa de ningú, ni tan sols meva. Simplement, ha deixat d’importar-me el pas del temps perquè he sabut adaptar-m’hi des de dins; és a dir, faig el meu camí interior sense que se’m dirigeixi el ritme des de fora. Així doncs, no utilitzo cap estri mesurador del temps: menjo quan tinc gana, dormo quan tinc son, prenc aigua quan tinc set i visc cada instant amb llibertat. Per aquest motiu, no arribo mai a l’hora encara que m’ho proposi. Per a mi no té cap transcendència, però pels demés ha estat sempre un problema. Crec que aquesta és una de les raons per les quals he perdut bona part de les coneixences i amistat postisses que tenia.
A vegades, m’assec en un banc qualsevol amb l’únic propòsit d’observar. Sempre intento que el seient sigui nou i de llocs diferents ja que així tinc altres perspectives i, si hi ha sort, noves experiències tot i que en aquesta terra homogènia cada vegada és més complicat sorprendre’s. La necessitat d’observar el detall fa que en moltes ocasions perdi el món de vista. I llavors, sense més ni més, hem canviat d’estació, se m’ha fet de nit o algú m’estava parlant sense ser-ne conscient. No em passa gaire, però just avui quan deixava la cafeteria enrere he vist fulles a terra i les llambordes de la vorera eren humides. He aixecat el cap per poder flairar l’aire i he sabut que feia olor a tardor incipient. De tornada a casa, la foscor travessava carrers amples i estrets, places i, fins i tot, barris sencers. He volgut que a mi també m’atrapés i la seva humitat s’ha ficat a través de les narius del nas fins a la profunditat dels pulmons. No ha estat una sensació gens desagradable, ans el contrari, la foscor d’aquesta època de l’any és una llum que guia i esperona els meus instints.