6 D’ABRIL DE 2018

6 D’ABRIL DE 2018

Portava un llibre a la mà. Resseguia el camí de sempre amb l’actitud parsimoniosa acostumada. No tenia cap objectiu que anés més enllà de d’esbargir la ment, buidar-la i omplir el buit resultant amb el res. Deuria caminar uns vint minuts quan em vaig decidir a aturar-me just al costat d’un marge. No m’hi havia parat mai perquè tinc la sensació d’haver de caure, però en aquesta ocasió em notava més valent. Em vaig asseure sobre un tronc tallat i em vaig posar a llegir.

En aquesta època de l’any és complicat passar pàgina sense aixafar algun insecte i més difícil encara és llegir amb una mosca que t’ataca cada dos per tres. El resultat de tot plegat és que vaig preferir deixar la lectura i mirar-me el paisatge. Davant meu hi havia un arbre inclinat cap al marge. Era una posició d’equilibri que m’assemblava dura i esgotadora alhora; com si l’arbre estigués en constant lluita contra la gravetat i a favor de la voluntat de romandre viu. Em va envair una sensació piadosa i vaig dir en veu alta que em sabia greu veure’l patir. La meva sorpresa va ser que l’arbre em va respondre:

—Necessito arrencar les arrels, desfer-me de la terra que s’ensorra i em té presoner. Em podries ajudar?

Per un instant, em va semblar que l’autosuggestió m’havia jugat una mala passada, però l’arbre va demanar-me de nou ajuda. Només hi havia tres o quatre possibilitats: allò era l’inici d’una demència, la meva imaginació s’havia desbocat, en realitat no havia sentit res o l’arbre parlava de debò. Com que estava sol i lluny de tot em va semblar millor creure en la darrera de les possibilitats i vaig donar-li conversa.

—Com et podria ser útil?

—Doncs ajudant-me a sortir d’aquí per buscar un lloc pla, fresc i bonic prop del rierol.

—Ets massa gran i em resulta una quimera poder fer el que em demanes…

—Ho sé, ho sé, però ho havia de provar. No saps el dur que és romandre sempre en aquesta posició de pugna eterna, d’haver de batallar sempre contra el pes de la gravetat i les envestides del vent juganer.

—Sé del que em parles, arbre amic. A mi em passa el mateix.

—Em sembla que no comprenc les teves paraules.

—És ben senzill. No sóc un arbre, però tinc arrels. També lluito contra la gravetat, però la que em roman a l’interior. No tinc una capçada farcida de fulles verdes, però tinc un cap ple de preocupacions. Camino inclinat mirant a terra per tal de no veure els ulls que m’estereotipen i visc en una batalla contra el món que no em comprèn… de fet, vinc a llegir per aquests camps i boscos per estar sol amb mi mateix.

­—Em sorprèn molt tot plegat i em fa pensar que al cap i a la fi potser no estic tan malament.

—Tu almenys tens un cel cap a on mirar, un sol que t’escalfa, la pluja que et rega i un amic que et parla. Què més podries desitjar?

Ja no em va contestar ni el vaig sentir queixar-se. Jo vaig seguir el meu camí amb el llibre a la mà, la ment neta i buida i una història que contar.