6 DE GENER DE 2017

6 DE GENER DE 2017

Ha glaçat una mica, però no tant com les nits anteriors. Miro a través del vidre de la finestra com la llum intenta buscar un forat per on escapar-se de la boira. És debades. Avui, més que mai, és necessita la deessa blanca per alimentar la màgia dels infants i el record dels adults. Jo en tinc alguns desats al fons de la consciència, però els mantinc allà mentre decideixo sortir a passejar. Fa un fred intens i no m’entretinc. Els carrers són buits, l’aire nòrdic. Una mena d’aura flota arreu tancant portes i finestres, impedint que la gent surti de casa. Sento que sóc l’únic esperit que s’ha llevat.

Mentre avanço per sobre l’asfalt esquerdat sento algun xisclet dins les cases. De ben segur que alguna criatura ja esmicola el paper de regal. Deixo la crosta de pedres i betum darrere meu i la veritat em rep en forma d’arena. Noto el camí dur i trencadís a causa de les baixes temperatures, però és el mateix de sempre. No puc veure l’horitzó, però tampoc camino a les palpentes. Refaig la ruta habitual en plena solitud i, per a mi, és el millor regal. M’agrada passejar a soles, sense interferències humanes. Els ocells em parlen i no puc oir quins són els mots que piulen. Tampoc el dels conills que s’amaguen al meu pas. Només el bernat pescaire em mira de lluny, desitjant que no m’hi acosti massa.

Del riu brolla fum o vapor. L’ambient pren certa temperatura, però jo sento la mateixa fredor. Em miro l’aigua que flueix eterna i les pedres impertèrrites que la desvien com si res. Les plantes encara estan plenes de cristalls de gel i les observo embadalit. Quanta bellesa podré admirar? Em responc a mi mateix que mai en tindria prou. Afino les orelles i sento gotes d’aigua. Els primers raigs de sol disparen contra les fulles dels plataners i pollancres. La nit es desfà i la màgia s’estova.

Em giro i el riu s’acomiada de mi. Reprenc el pas per una costa envoltat de canyissars els quals cobreixen bona part del camí. Aquest perd l’equilibri i guarda paranys, adés i ara, en forma de forat. Cal anar en compte. Mai saps si el camí et vol guiar o confondre i més encara si tens una bifurcació al davant. Tot depèn de l’ànim amb el que voltem. Giro cap a la dreta i m’espera la roca de la reflexió. M’hi assec. El fred que conserva el rierenc em puja per les natges, però em mantinc sobre la pedra. Tot està quiet, apagat i en silenci.

Examino una mica les coses de la pedra estant. Penso en quants camins em queden per seguir i quantes coses per fer. Sento que tot depèn de mi. Potser també m’hi ajudaran els esperits, però vés a saber. No me’ n puc refiar. Aquestes estones assegut a la roca són extraordinaris i, moltes vegades, la trobo a faltar. Si pogués la portaria sempre amb mi.

Tinc al davant tot de fulles mortes que em recorden que sóc fugisser. El temps pot anar més o menys ràpid, però no deixa de passar. Com el sol que cada cop és més present i la boira més inexistent. Em llevo per tornar al cau. Aquesta vegada trobo persones quan arribo a les primeres cases. També veig nens i nenes jugant pel carrer amb els seus presents acabats de descobrir.

No em trec del cap la màgia que alguns senten per aquest dia. Jo no la recordo, però quin millor regal podria tenir que aquest impressionant passeig solitari del matí? Potser sí, potser encara hi ha mags en aquest nostre món.