06 jul. 6 DE JULIOL DE 2018
Com tots sabem el mes de juliol deu el seu nom a Juli Cèsar. El famós personatge històric que va néixer el dia dotze d’aquest mes i era descendent de la família Iulia -d’on prové el seu nom. Si fem cas de les llegendes, la família de Cèsar era descendent de Iulo, fill d’Eneas -i heroi de Troia- i de Creüsa, filla del príncep troià Príam. En la iconografia clàssica es representava el juliol sota l’aparença d’un jove de pell colrada, cabells rinxolats i coronat d’espigues. Tres característiques bàsiques de l’estiu: joventut, pell bruna i la sega del cereal. Veiem doncs que existeix una relació mimètica entre la representació figurativa i les característiques d’aquesta època de l’any. La manera de fer dels clàssics és sàvia i expressa la relació entre les experiències, les costums i les tradicions.
Juli Cèsar representa el camí de l’èxit. Una fita, la del poder absolut, aconseguida mitjançant una actitud pràctica, una visió del món lineal, una voluntat de ferro, una oratòria fabulosa i una saviesa estratègica inigualable. La seva personalitat es va forjar des de ben petit, es va desenvolupar durant l’etapa militar i es va consolidar exercint d’emperador i divinitat. És un exemple clar de com hi ha persones que tenen com a únic objectiu aconseguir l’èxit i assolir els seus propòsits. Personalitats d’una complexitat enorme que destaquen per la seva solidesa, pels honors rebuts al llarg dels segles i per la seva vocació d’eternitat egoista de caire hedonista. Però aquest suposat èxit té una altra vessant: enemics, enveges, odi i la classe de sangonera humana que intenta aprofitar-se’n.
Jo no tinc una opinió massa favorable d’aquestes personalitats per diferents motius: la quantitat de cadàvers -metafòrics o no- que deixen pel camí, l’ús que fan del culte a la seva persona, el procés de bogeria que van configurant amb el temps i l’autosuggestió complaent que molts d’ells manifesten. No es pot generalitzar, però són aspectes més recurrents i habituals del que es podria pensar. I aquesta costum no és pròpia tan sols dels grans personatges ja que molta gent manifesta aquests trets per la simple necessitat de ser diferents, únics i especials. Val a dir que tots som diferents, únics i especials i això ja hauria de ser suficient.
Moltes persones han cregut i m’han fet saber a través de tercers que jo també desenvolupo aquest camí a l’hedonisme i, efectivament, ho podria semblar, però estic a les antípodes d’aquest comportament. Fujo de la gent, de les aglomeracions, de les concentracions perquè he desenvolupat cert grau de pànic envers les persones. Prefereixo la companyia d’un arbre o d’un còdol abans que una persona incapaç de mantenir una conversa sincera i sense enganys. La societat que m’envolta i en la qual estic immers ni m’agrada ni em produeix una sensació de fiabilitat. L’èxit al que tothom pretén arribar, sigui com sigui, és el símptoma d’una societat malalta, consumista i excessivament exhibicionista. Aquelles persones que volen esdevenir conegudes, que es rodegen de presumptes respectables i que necessiten referents externs per definir-se, em fan una llàstima profunda. Conec casos dignes de ser explicats en els fòrums patològics adients. No han trobat el seu lloc al món i al cor.
Juli Cèsar va tenir tot el que va desitjar. És recordat, llegit, anomenat, reproduït, honorat, estimat i reverenciat. Però no hem d’oblidar que va ser odiat i assassinat. El poder que no prové de la gent, no és sincer i esdevé un engany. I en el cas que t’arribi, has de saber cremar-lo i fer-lo cendra abans que el teu cos no acabi a la pila de llenya, com en el cas que ens ocupa del gran Juli. Així doncs, aquells i aquelles que necessitin l’addicció de ser coneguts i reconeguts que prenguin els primers els llumins, l’encenedor i apilonin la llenya. Tant per tant, que ens posin fàcil.