07 set. 7 DE SETEMBRE DE 2018
M’he passat la vida buscant una quimera. Anys de lluita acarnissada que no m’ha portat res de bo. Un desafiament imposat per la meva ment perversament manipulada com la plastilina a mans d’un infant. Desconec qui ha mogut els fils, les persones que m’han donat un número com a identitat, un comportament determinat i una actitud mil·limetrada. He estat modelat amb l’objectiu de complir amb els propòsits dels altres, però un dia vaig decidir sortir de la pauta i trencar el compàs d’una melodia malalta anomenada societat.
Ja m’heu sentit a dir que vivim junts, però no units. Ens amunteguem en blocs de pisos mínims i impossibles per protecció, per tal de tenir serveis a prop. Llavors manifestem orgullosos que residim a tal lloc i ens omple el sentit de pertinença. Però tot és fals: no sabem qui som, el context històric de la ciutat o poble que ens acull i, fins i tot, qui són els nostres veïns i veïnes. Som animals egoistes fets a base de carronya sentimental. No són paraules dures només adjectius d’allò que hem acceptat ser sense ni tan sols qüestionar-nos-ho. Per aquest motiu, quan expresso la meva animadversió social o misantropia sento veus contràries les quals arriben de tots els punts cardinals. Veus alliçonadores que em renyen com un mestre faria a un alumne que no s’ha esforçat a aprendre la lliçó. I no han comprés encara que aquesta teoria ni l’aprendré ni m’interessa. Tot i així sempre em guardo l’opinió per covardia i temor. Prefereixo rebre l’estocada en silenci i penitència eterna.
No tinc cap ganes de viure en una comunitat en forma de ramat. Tampoc acceptaré ordres d’un pastor de mentalitats i esperits. Vaig néixer en una llibertat atenuada contra la qual m’he revelat. Mitjançant llibres prohibits, publicats en altres èpoques i en altres circumstàncies, he trobat les eines de la llibertat, les quals ens concreten en el lliure pensament, la soledat i la natura salvatge. He volgut deixar de ser un ésser domesticat per tal de forjar-me el camí sense mentides, falsedats, conveniències ni ploramorts. Desprendre’s de la càrrega maleïda t’evoca a una realitat nova, neutra i flotant on no existeix la gravetat. No hi ha normes universals, sinó emocions pròpies i intransferibles. Ni tan sols s’hi permet la mort.
Llavors quan els altres et veuen lliure i sense ancoratges, et repudien, et fan fora i t’aparten de la seva societat perfecta i perfumada. Però ja ha deixat d’importar-te, ja no et preocupa i no et treu la son. Simplement, voldries que també tranquessin les cadenes, però ni estan preparats ni volen estar-ho. Els agrada ser una ovella més del ramat.
No me’n sentiré mai culpable –com podria haver succeït temps enrere– perquè els vaig allargar la recepta i la varen refusar.