8 DE DESEMBRE DE 2017

8 DE DESEMBRE DE 2017

Els dies de Concord (quarta part)

 

El lloc de repòs d’una persona morta no ha de ser fàcil d’escollir. Alguns pensen que cal descansar amb els avantpassats, d’altres en un espai el qual creuen especial, molts decideixen ser eterns cremats pel foc purificador i altres ni tan sols pensen que algun dia moriran. Aquests pensaments em guiaven en la cerca de la tomba d’en Henry, una recerca gens senzilla en un espai semblant a un laberint. El cementiri tenia quelcom de meravellós i aterridor alhora. Les làpides grises, humitejades i negres estaven sembrades arreu. No era un lloc pla sinó que les ondulacions eren les xarneres entre la vida física i l’espiritual. Em va resultar estrany veure poques flors de colors alegres i escasses creus cristianes. Les úniques tonalitats presents eren el verd mortuori dels bris d’herba, el negre rovellat de les làpides i el blau pàl·lid del cel. M’aturava amb pressa per observar el període de temps en el qual van viure algunes d’aquelles restes i les dates em semblaven massa antigues. Mil vuit-cents i escaig era la norma general i tan sols a les vores de la carretera hi havia restes més recents. Però tenia pressa per arribar a l‘Author’s Ridge, el petit turó on encara vivien resplendents les memòries individuals de cadascun dels morts supervivents de la literatura i la filosofia. Vam córrer seguint alguna indicació mig amagada per un corriol el qual estava en obres. El mur de contenció havia cedit i forjaven una nova paret per l’embassament amb una quantitat exagerada de formigó. El camí feia mitja circumferència i llavors girava alçant-se cap a la dreta. Vam haver d’enfilar algun escaló més o menys desequilibrat i llavors la vam veure. Davant nostre una gran làpida brollava de la terra fosca on hi havia repicats tots els membres de la família dels Thoreau, els quals descansaven en aquella petita parcel·la. Llavors al seu voltant esteles petites seguien a la seva mare de la mateixa manera que com ho farien els aneguets acabats de néixer. Res de cognoms ni dates ni cap altre informació, només Henry, Sophia o John. La làpida feia més o menys un pam d’alçada, quelcom escàs per un home tan gran. Tota ella era grisa i fosca llevat del voltant de les lletres que era més clar fruit de les mils de mans les quals les havien resseguides. Jo vaig fer el mateix. Mai cap altre picapedrer podrà tenir un homenatge tan universal i tan anònim com aquell.

L’emoció, la pau, l’amor i la sensació d’haver arribat al punt neuràlgic d’una peregrinació massa solitària em va fer recolzar en un arbre. Després em vaig fixar en la reverència que la natura feia a aquell defensor salvatge, en com els arbres creixien desordenats al voltant de la tomba i en la manera que les arrels centenàries havien envoltat el cos del meu amic. Com un taüt o un capoll les arrels s’havien nodrit d’una vida massa curta i avui encara seguien embolcallant allò que la tuberculosi es va endur. El cicle de la vida no té sentit sense la mort, no té explicació si no hi ha vida de debò.

Llavors em vaig treure de la butxaca el bolígraf blau de tinta poc espessa i el vaig enfonsar davant la làpida. D’alguna manera, aquell gest simple recollia molts dels sentiments els quals encara avui es fan lloc dins meu: l’amor a la natura i a la vida salvatge, l’amor a la vida efímera la qual morirà, l’amor a la literatura veritable feta de sentiment, bellesa i veritat, l’amor a la sinceritat, però també era una reverència profunda a aquell gran home de la traspassada Nova Anglaterra el qual influeix en la meva vida i la visió que tinc de la mateixa. Vaig decidir no visitar cap altra tomba i tan sols em penedeixo de no haver resseguit de lluny la làpida d’Emerson. Havia fet realitat un somni físic ja que feia molts anys que havia adquirit l’espiritual. Ja era el moment de dir a reveure, perquè tenia del tot clar que no seria la darrera conversa que tindríem sota el pi el qual feia de campanar de la tomba d’en Henry.

Vam marxar a contracor cap a l’estació solitària i freda de Concord. Un tren ens va recollir del vent i la pluja. Mitja hora després ens va abandonar a la North Train Station de Boston. Vam sortir del vagó per enfilar una escala mecànica la qual ens va pujar fins al carrer. A fora es respirava el Nadal, en una cantonada uns joves cantaven nadales i es jugava un partit d’hoquei sobre gel o de bàsquet al pavelló TD Garden. Jo només tenia ganes de ficar-me al llit, descansar i llevar-me de nou per esbrinar si tot allò tan sols havia estat un somni en un matí fred i glaçat d’hivern. Per sort, el que em resta de raó em recorda que els somnis sempre són reals si estan forjats des del cor.