08 juny 8 DE JUNY DE 2018
M’agrada mirar la natura abrupta, la senzilla i l’estrangera. Cada paisatge d’aquest món està composat d’elements que ens acosten a la bellesa més transcendental, però tenim predilecció per les muntanyes altes esfereïdores, els boscos espessos atapeïts i les masses d’aigua que es xarboten amb el vent. La veritat és que ens agraden les coses belles, bucòliques perquè ens oblidem de les vides vulgars que suportem i entrem en un mena de somni diürn. Somiem desperts. La natura és atractiva perquè la veiem poc i perquè contemplar un paisatge incrementa la nostra creativitat i ens motiva. Mirar la natura com una postal, un rectangle auri, accelera la millora física i psíquica del cos de manera quasi màgica. Els científics ens dirien que som addictes als fractals naturals, però jo crec que estimem el disseny de la natura, les seves formes irregulars, els colors, les olors i els tactes diferents perquè ens recorden d’on venim i on hauríem de ser; un rastre de la nostra memòria genètica. Tan li fa si somiem de nit o de dia ja que tot moment és bo i beneficiós. Alterem la consciència, disminueix el to muscular, ens relaxem i ens sentim millor.
Moltes vegades somio despert, quasi cada jorn. La vida quotidiana és avorrida, insensible i centrifugadora. Per aquest motiu la lectura em trasllada a móns nous, a refugis efímers de compassió. Recordo una història que unia paisatge, aigua i imaginació en unes ratlles extraordinàries: Seda, d’Alessandro Baricco. Què és Seda? És una història d’amor, el desig d’un comerciant de cucs de seda que reflexiona mentre fa el trajecte fins al Japó i a l’inrevés. És el viatge etern i iniciàtic del romanticisme. El punt neuràlgic és el llac Baikal, simbòlic i profètic. Com una postal àuria, el Baikal transmet el somni premonitori del que haurà d’esdevenir-se, les etapes a través de les quals es realitzarà la metamorfosi del cuc, de l’home anomenat Hervé Jancour. El llac més profund del món té sis-cents trenta-sis quilòmetres de llargària i mil sis-cents trenta-set metres de profunditat màxima. Tres-cents trenta-sis rius desemboquen dins la seva gola i la meitat de l’any es manté sota el gel. Què hi ha doncs al Baikal de profètic? Res que no estigui dins nostre, cap somni del qual no haguem gaudit amb anterioritat. No importen els metres, la distància ni la capacitat del Baikal ja que tan sols pren rellevància quan ens desperta la imaginació, quan ens colpeix com el gel al mig del cor. El llac esdevé la unió entre la realitat i el regne de la fantasia.
Som cucs que ens arrosseguem per terra, branques i fulles de morera. El nostre entorn és petit, confús i agressiu. Ens atipem sens fi de fulles amb hormones, discussions estúpides, d’ànimes buides estrafolàries i exhibim orgullosos la pell blanca de fora. Però som incapaços de crear el refugi pel canvi, el capoll de seda fina que jo definiria com una quimera. No podem tancar-nos en el nostre jo, ment i esperit per tal d’iniciar la metamorfosi a un estat superior. Com a recanvi, ens fiquem dins llençols de paper de vidre, sobre matalassos d’escuma sintètica i reposem el cervell en un coixí massa alt. Del que anomenem descans no en traiem més que fatiga. Quants de nosaltres no ens llevem més cansats que abans d’haver dipositat el nostre cos sobre el llit? No reposem perquè no donem oportunitat a la vida del somni i de la llibertat. Tan sols la feina, els problemes i les discussions sobrevolen la nit funesta. És una conseqüència clara i ferma dels errors comesos com a espècie.
Tens por de viatjar? Tens temor al canvi? La llibertat t’horroritza? T’absorbeix el pànic quan sents la idea de transformació? Si és així segueix el camí de la superfície sense fissures ja que has pres una decisió. D’altres hem après del cuc que el camí no és senzill i que cal retirar-se del món per iniciar una nova vida. El cuc es transforma en papallona i les ales li donen la llibertat. Com Hervé Jancour, la metamorfosi és un viatge que no sabem on ens durà, però tan de bo a mig camí trobem el nostre llac Baikal.
Deixem d’observar el paisatge i fiquem-nos-hi de forma conscient. Comencem el viatge de la ruta de la seda i transformem la vida en quelcom únic i preciós. Som la proporció àuria feta carn, una màquina meravellosa capaç de veure més enllà de la foscor i de la realitat. Som el paisatge de l’ànima, la terra on es conrea la vida, els rius de sang desemboquen al llac del cor i la pell és seda acariciada pel vent, la pluja i el sol. Som un somni: record efímer del que un dia vam ser, el present ansiós de l’esdevenidor i el futur erroni de decisions equivocades. Però el futur encara no ha estat escrit. Jo tot just prenc el paper, el bolígraf i el començo a imaginar.