8 DE SETEMBRE DE 2017

8 DE SETEMBRE DE 2017

Sortia a passejar com cada tarda-vespre amb l’única voluntat de refer cos i ànima. Encara em resulten massa feixugues les hores d’oficina d’obligat compliment i, a hores d’ara, encara rumio com desfer-me’n. Tinc esperança, però em manca valentia. El cas és que resseguia el camí habitual sense ser-ne del tot conscient, com si els peus anessin a la seva. Jo fitava els núvols i deixava la terra a les extremitats. Els pas d’un vehicle per un sender estret pel qual no podia transitar, em va desvetllar. A hores d’ara es manté del tot vigent la manca de respecte a la natura i, més vulgarment, a les normes que ens han imposat o hem decidit compartir. No hi ha res més perillós que el poder d’un home o una dona guiant una màquina, ja que no són conscients que els utilitzats són ells. La humanitat està farcida de servituds inútils.

Just després que la pols resultant del pas al·lèrgic de cotxe s’hagués dipositat novament a terra, vaig començar a sentir uns sorolls estranys els quals mai havia distingit abans. Potser el vent empenyia amb més força i les branques percussionavent amb vigor inusual. El cas és que percebia un ambient diferent, de certa basarda. El bosc guarda secrets i tresors, però també reserves i temors. Jo per si de cas em vaig acostar al riu. Sempre em calma palpar la superfície de l’aigua la qual es va renovant constantment. Si tinc sort, puc veure el bernat pescaire encarcarat com un tronc mentre escull la manera de desfer-se de mi. I també els còdols verds amb tons de blau els quals dormen sota l’aigua dolçament, eternament acariciats pel corrent de l’aigua molla.

L’altra banda de la riba de Ter se’m fa més salvatge. Els pollancres semblen créixer dins l’aigua, d’altres li fan reverències i alguns descansen per sempre al seu llit. Em vaig asseure sobre una pedra torta mentre no apartava la mirada d’un arbre vinclat arran de l’aigua. Una ràfega d’aire fred em va colpir i el soroll greu de queixa es va repetir amb més intensitat. De sobte, l’arbre es va començar a adreçar com si l’estiressin des del darrere. No m’ho podia creure. Quelcom es movia metres enllà, algú falcava el pollancre. Era una figura rugosa i pesada semblant a un roure, però més baix i més humà.

De primeres, l’ésser no m’havia vist, però per un instant va creuar la seva mirada amb la meva. Diria que els dos ens vam quedar sense respiració. Jo vaig fer un gest amb el cap i ell va fer el mateix. No sé com podia estar-me tan tranquil, però en comptes de marxar corrents vaig cridar de la riba estant:

—Aquest pollancre mai havia estat tan dret. Bona feina. Suposo que ets un home d’escorça… Havia sentit a parlar de tu.

—Just a la fusta.

—Mai més ben dit. Gràcies per deixar-te veure.

—No parlis de mi, guarda el secret al teu interior. No voldria munions dels teus cercant-me i destorbant el bosc. Som pocs els que restem i tenim massa feina a fer. La desesperança ens pot i el corc ens consumeix. A ningú li preocupa el bosc… I va desaparèixer poc a poc amb lentitud i fatiga.

Anava pensant mentre tornava a casa en el mal que hem fet als boscos, a la natura i a Gaia. Però l’esperança d’un món millor es conserva viu en aquell home d’escorça que adreça els arbres, planta llavors i rega l’herba.  No, no és un mite ni una llegenda. És ben real.

Els arbres tenen ànima, es comuniquen, dormen i tenen memòria. Fem l’esforç de cuidar-los, siguem pastors de les “criatures de carn de fusta i de sang blanca”.