9 DE FEBRER DE 2018

9 DE FEBRER DE 2018

El dia que vaig tenir la guitarra d’en Peret a les meves mans

No tinc massa bona memòria. Puc dir sense problemes que com més gran em faig menys records recents tinc i, en canvi, la infantesa s’ha convertit en una realitat molt present. D’alguna manera, tornem enrere a mesura que els anys passen. Tot i així, deso alguns moments bonics els quals de tant en tant emergeixen de les profunditats del meu cervell. Precisament, ahir em va revenir un instant, una llambregada en forma d’imatge de l’estiu de l’any dos mil onze. Era un vint-i-u de juliol al vespre, feia un temps ennuvolat i la pluja amenaçava de caure i mullar-ho tot. Moltes persones del meu poble es reunien a la plaça del davant de l’ajuntament per escoltar el pregó que havia de donar inici a la festa major. Jo mai he estat amant de les festes, de fet, avui tampoc tinc la costum de gaudir-les ja que la meva manera de passar-m’ho bé és ben particular i peculiar. Tot i així vaig haver d’assistir a molts actes i celebracions al llarg de dotze anys degut a les meves responsabilitats públiques i polítiques. Algunes les vaig gaudir, d’altres no. Però ja sé sap: qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Tornem a la plaça del davant de l’ajuntament. Encara no eren les nou del vespre quan la persona encarrega de fer el pregó va sortir per la porta principal de l’edifici consistorial i va pujar a l’escenari. La seva figura omplia la tarima i l’acompanyava una mena d’energia espiritual la qual ningú esperava. Es mirava un paper arrugat on havia anotat quatre frases i algunes idees que volia transmetre’ns. Semblava que no hi veia massa bé i forçava la vista per endevinar les lletres borroses que havia escrit, però quan va començar a parlar la seva veu profunda i greu va colpir-me severa. Algunes de les frases que va dir les recordo com si haguessin estat pronunciades ara mateix: “el que importa no són les ètnies ni els colors de la gent, sinó que el que importa són les persones” o “l’únic important que hi ha és l’amor. El que no tingui amor no és res”. No m’hagués esperat mai sentir d’aquella veu tan coneguda expressions tan senzilles i profundes a la vegada. I és que la majoria de nosaltres pensem que els personatges famosos que surten a la televisió i a les revistes de cor no son éssers sensibles.

El pregó es va allargar una bona estona. Es va riure, es va cantar i es va aplaudir. Vam tenir la sort de compartir uns minuts amb una persona extraordinària amb tants defectes i bondats com qualsevol humà que trepitja aquest planeta. Però encara ens va deixar alguna frase més, especialment una que guardo com un tresor i que repeteixo sovint: “els problemes vénen de l’orgull, de la vanitat, de voler ser més que un altre… però som tots iguals”. Sentir aquestes paraules d’en Peret mentre em donava la seva guitarra és quelcom que mai oblidaré. La vaig tenir entre les meves mans una bona estona després que ell la toqués amb energia gitana. És només un símbol, potser un acte fetitxista, però el que em va quedar ben clar és que la música no sap de races, classes socials ni religions. La música és l’alegria de la vida.

Avui tinc ganes de recordar, de dir, de repetir i de cantar un gràcies Pere Pubill i Calaf “Peret” (Mataró, 1937 – Barcelona 2014).