09 juny 9 DE JUNY DE 2017
Em vull allunyar de tot i de tothom. Els nervis i l’esgotament permeten que els pensaments tòxics m’amortallin i revifin en mi com les flames empeses pel gasoil. Estic fart d’una vida que m’obliga a lluitar i a competir amb persones les quals per molt que hi dialoguis, mai seràs escoltat i comprès. La gent només mira per ella, passant el rascló per les misèries dels demés per així poder alimentar-se de la carronya de la vida. I és que dependre tant de l’opinió dels altres només provoca neguit i declivi.
Com em passa sempre que em ronden aquestes sensacions he de canviar d’aires i prendre distància. He dinat alguna cosa lleugera amb poc gust i olor de verdura, però ja no sé que menjo ni el que en flairo. Deixo el plats i els coberts a la pica per després seure en un sofà que ha pres la forma de les meves natges i la meva esquena. Noto que em falta aire que els ulls no saben on mirar. És tot massa conegut o potser és que ja està tot esbrinat. Aixeco la mirada cap a la finestra de vidres antics i marcs de fusta massa cops envernissats. Al cel uns núvols prims fan una cursa entre ells per arribar qui sap on. La vida va fent fora de la meva percepció sense saber qui sóc i que existeixo. Em fa certament feliç ser conscient que quan no sigui aquí la resta de la humanitat i la natura seguiran amb la idea absurda de sentir-se el centre de l’univers.
Ja no tinc massa ganes de seguir pensant en aquestes coses, així que em llevo de la mal formada escuma tapissada per trencar amb la rutina i l’estultícia. He sortit a la terrassa per prendre un bany de sol i aire amb l’objectiu de sentir-me millor. Ha estat en va. Ni els geranis, ni les heures, ni tan sols la sàlvia han intentat fer un gest, un dringar senzill per calmar-me. He tornat a fixar els ulls amunt, però els núvols ja havien fugit empesos per una eufòria incomprensible. No estic bé, gens a gust amb el que m’envolta. Ara i adés persones d’alta toxicitat posen cicuta als dies, als comentaris, a les mirades furtives. I és que la vida i la rutina em van matant cada vegada més, a cada pas, a cada inspiració descontrolada.
Quan tinc aquest tipus de pensaments, una suor glaçada em puja per la columna, pel bell mig de la medul·la. Respiro més ràpid i l’aire que entra als pulmons em sembla de menys qualitat. L’ansietat creix i maleeixo tots els instants que fins ara he viscut. Crido al vent que ja no vull viure més i que si em troben mort hauré de ser cremat a flama i gas en algun nínxol d’acer. I després que em llancin com les restes sobrants d’una llar de foc, que m’aboquin a l’aigua del mar. Sí, al meu mar particular. Amb el record de la sal als llavis i la sorra als peus, em ve a la memòria un espigó, unes pedres a vegades refetes.
Entro a casa per posar-me quelcom més de roba al damunt. He d’anar a aquella costa abans no mori, si és que sóc viu. Surto corrent amb la llibreta on anoto l’existència, per posar la clau del cotxe al pany, camí a la meva platja, a l’indret on reposaré per sempre més.