9 DE MARÇ DE 2018

9 DE MARÇ DE 2018

Et vaig trobar com totes les coses boniques: sense esperar-ho. Estaves perduda entre centenars de brots vells i tiges seques quan la casualitat ens va unir amb humilitat i senzillesa. Pujaves recte, segura i ferma cap al cel. Hom diria que eres un exemplar vulgar, fins i tot, mala herba, però a mi no m’ho vas semblar. Deuries fer prop de seixanta centímetres d’alçada amb una sola espiga al capdamunt la qual ballava al ritme del vaivé (música improvisada). Eres regina coronada d’espícules arestades, la princesa del camí i la marquesa de les fulles llargues. Desconeixia el teu passat i que pertanyies a una família noble, però val a dir que a hores d’ara el teus parents no són més reconeguts que tu, per tant, no hauries de sentir-te malament. El nom no fa la cosa, malgrat la cosa si fa el nom: margall bord o cua de rata, espigadella, espigatrencat, pèl de ca, blat de formiga, blat de sant joan, civadeta borda, cua d’euga, ordi bord, ordi salvatge, rompsac o trauca-sacs. El teu cosí és l’ordi o l’Hordeum Vulgare el qual és apreciat arreu, però no vulguis assemblar-t’hi seria quasi un pecat ja que del seu fruit els humans en fan pinso, cervesa i whiskie. Jo m’asseguraria de seguir desapercebuda i oblidada abans que manipulada, escampada i modificada.

Vam estar parlant una llarga estona. Tu em contaves els teus mals i jo les meves quimeres; tu les teves esperances i jo les meves penes. Estàvem fets l’un per l’altre i hauríem seguit amb la conversa si no ens hagués distret l’humà encadenat al gos. Va ser culpa meva per voler dissimular i fer veure que no parlava amb tu. M’haurien pres per malalt o quelcom pitjor, però més m’ho hauria estimat. Si recordes em vaig llevar de terra i rondava per allà fent-me el distret per tal de saludar a l’humà deambulant. Llavors no et retrobaria i vaig ser incapaç de saber on tenies enterrades les arrels. En qüestió de segons la pena i el sentiment de pèrdua intens es van apoderar de mi. Veia espigues arreu, desenes de tiges similars i no et podia reconèixer l’ànima per enlloc. Capcot, cansat i desgastat vaig intentar tornar al camí per tal de seguir amb la ruta prevista.

No hi ha plantes petites, vulgars o intranscendents. Tota planta té ànima, esperit i sentiments. L’espigadella va perdre l’amic a causa de la meva vergonya i estupidesa. Jo vaig perdre quelcom més que l’amistat, perdria humanitat. Et demano perdó, Hordeum murinum, malgrat sé del cert que aquesta disculpa no em farà retrobar-te mai més. Tan sols puc dir que la primavera vinent cap humà indecent em farà recular ni tenir-te ben present. T’ho prometo.